CRÒNICA DEL TALLER: La medicalització de la dona al llarg del seu cicle vital

El debat s’inicia després d’una representació plàstica del cicle vital de les dones. Hem recorregut etapa per etapa damunt d’un mural, rememorant des de la primera infància i adolescència fins la maduresa, la vellesa i la mort inevitable. Amb intenció de contemplar les circumstàncies i el context d’un fenomen complexe com el de la medicalització, hem aconseguit una bonica composició dels determinants de salut: la construcció social del gènere, l’educació sexual, els patrons estètics, la consciència del propi cos, el treball de cures, el mode de vida resultant de la conciliació de les tasques productives i reproductives… Després d’aquesta perspectiva longitudinal on cada etapa té diferents realitats però queden inserides dins d’una mateixa hegemonia, ens disposem a iniciar el debat.

La primera intervenció no podria ser més oportuna, doncs la intergeneracionalitat de la que gaudim en aquest debat ens atorga la perspectiva històrica, de manera que la contenció física de “l’antiga escola” que algunes companyes han vivenciat ara sembla haver-se transformat en contenció farmacològica amb el creixent diagnòstic i medicalització  dels denominats dèficits d’atenció i hiperactivitat. En aquest sentit, al llarg del debat ha sorgit repetidament la necessitat imperant del suport comunitari i acompanyament com a nova eina de sosteniment per la qual apostem en la desmedicalització dels anomenats transtorns de conducta i que passa per una reforma estructural del sistema educatiu.

Un cop més es declara la importància de l’autoconeixement del propi cos com a factor clau per un abordatge integral i respectuós. Sovint el procés de medicalització parteix del desconeixement dels processos naturals i la por a la incertesa davant un malestar físic o psíquic. Es comparteix l’especial repercussió de la medicalització en la vida de les dones, en tenir molts “blancs” terapèutics de processos fisiològics com la menstruació, la fecunditat o la menopausa. Algunes de les veteranes destaquen el rol del moviment feminista com a motor històric d’autoconeixement i es rememoren els tallers d’autoinspecció que algunes de les novelles també hem continuat o continuarem en el futur. Sorgeix la qüestió de fins a quin punt ha millorat els últims temps el coneixement del propi cos. Es remarca el rol de la transmissió transgeneracional àvies-filles que de manera paradoxal ha disminuït en alguns casos com les herbes remeieres i ha augmentat en d’altres, com la lactància.

En termes generals, el debat analitza la paradoxa que s’esdevé sota el fenomen medicalitzador. D’una banda, actualment existeix la tendència a delegar-relegar en la institució sanitària la cura de la pròpia salut, a través de la pròpia demanda assistencial i expectativa de curació a la que els professionals sanitaris responen amb un excés de medicalització. Per altra banda, es visibilitza l’expropiació de la salut que la ciència i el sistema ha anat exercint en les nostres vides. Aquest binomi submissió-intromissió expressa una responsabilitat que ens atravessa a totes, usuàries o  treballadores i que reclama empoderament i consciència. Compartim les causes i els malestars que ens mouen a voler ser ateses i potencialment medicalitzades, on destaquen el dolor, la no acceptació dels malestars i la negació del envelliment i de la mort, la necessitat d’adaptació al ritme de vida incessant i lineal (“no volem i no podem estar malaltes” “som cícliques però el món ens demana el mateix cada dia” “realitzem un rol de cures dins i fora de casa amb poc espai per a l’autocura”). També la por i la incertesa del patiment, la inmediatesa, la manca d’educació sexual o d’acompanyament familiar (primeres visites al ginecòleg cercant consells de salut que podrien sostenir-se en el si de la família o la comunitat propera). Es comparteix que els malestars emocionals i psicològics que són sovint medicalitzats en el gènere femení situen la persona com a víctima i no com manifestació sistèmica del que s’esdevé al seu entorn, i que moltes vegades radiquen en l’actitud que com a dones tenim front al poder.

Reivindiquem el dret d’accés a l’atenció sanitària i l’ús racional dels medicaments i al mateix temps denunciem l’excés que representa el deure de complir el protocols establerts, que s’allunyen sovint de la subjectivitat de la persona i ‘la salut’ en pro de la objectivitat de la ciència i ‘la malaltia’. Destaquem el rol de la indústria com a motor responsable de la medicalització imperant; el mercat com a escenari d’una sanitat pública estatal que figura ben amunt en la llista de països que més pressupost destinen en fàrmacs. En el fenomen de la medicalització cristal·litza la crisi multidimensional del capitalisme i la societat heterònoma. Compartim que es tracta d’un error estructural del sistema que involucra a persones però que actua més enllà d’elles. Per això, sembla precís al·legar al coneixement situat, per evidenciar el rol del que partim i juguem en aquest engranatge, polititzant-lo amb petites passes i creant una subjectivitat col·lectiva que ens permeti eixamplar la perspectiva.

Advertisements